¿On són els sindicats?

•S'oblida la conciliació de la vida laboral i la familiar, i només s'empara la fixació per la competitivitat empresarial

• La setmana de 65 hores no suposa més temps de feina, però sí una distribució irregular i sense garanties

MARTÍN TOGNOLA RAMON Llena*

Darrerament ha aixecat polseguera el projecte europeu sobre la jornada de 65 hores setmanals, qüestió tan cridanera com poc explicada, que, en tot cas, no és una flor d'estiu, sinó part del procés de deriva europea cap a la liberalització de les relacions laborals. Una càrrega de profunditat contra el sistema de garanties dels treballadors, el tascó que esberla la protecció i ens encarrila a uns nivells impensables de flexibilització de les condicions de treball en el marc de les polítiques socials més neoliberals i globalitzadores, per a major glòria de la precarització laboral.

ALGUNS APUNTS d'aquesta deriva: el gener del 2004 es va fer públic el projecte de directiva de serveis en el mercat interior, més coneguda com a directiva Bolkestein, nom de l'insigne comissari que en mala hora la va infantar i que, entre altres perles, sota el criteri del "país d'origen", pretenia amb la lliure prestació de serveis transnacionals que les empreses i els treballadors es regissin per les condicions de treball i retribució del seu país d'origen, cosa que, naturalment, suposava fer anar en orris els convenis col.lectius, així com una caiguda dels salaris, en la mesura que contingents d'operaris de països comunitaris de renda baixa farien legalment la mateixa feina en jornades més llargues i a meitat de preu. Es carregava, entre altres avanços, l'Estat social europeu, i fonia d'una tacada les conquestes socials del darrer segle. Afortunadament, aquesta hidra de set caps no va reeixir, però ha influït i em temo que és al calaix a l'espera de millors oportunitats.

A finals del 2006, la Comissió Europea obrí un debat sobre condicions de treball amb el Llibre verd sobre el dret del treball, subsidiari de l'estratègia de Lisboa, que enfilava amb enganyosos conceptes com flexiseguretat, que ja incorpora en el nom el pal i la pastanaga, i sondejava noves formes de contractació i estabilitats relatives a la feina, sota el xantatge de la quimèrica integració dels treballadors informals i els outsiders, amb una solució gens original: informalitzar tots els treballadors, és a dir, enrasar per baix.

El desembre del 2007, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees dictà dues sentències significatives: el cas Víking beneeix la restricció del dret de vaga supeditant-lo a la llibertat d'establiment d'empresa. L'altra sentència, el cas Laval, determina que és contrària a dret l'adopció de mesures de conflicte contra el dúmping laboral, convalidant que no s'apliqui el salari i el conveni col.lectiu del lloc a treballadors desplaçats d'un altre Estat membre. ¡I que consti que la directiva Bolkestein es va aparcar!

ARA, LA COMISSIÓ Europea engega la reforma de la directiva 2003/88/CE reguladora del temps de treball. Aquesta etzibada, de fet, no augmenta la jornada setmanal a 65 hores, sinó que la irregularitza sense garanties. Convé explicar-ho una mica. La jornada de treball a Espanya és fixada pel límit de 40 hores setmanals de mitjana en còmput anual (aproximadament 1.800 hores a l'any). Això permet alternar setmanes de més i de menys hores sense límit. Tanmateix, s'han de conjugar tres garanties: a) Un descans mínim de 12 hores entre jornades, és a dir, un màxim de 12 hores diàries de treball; b) 36 hores consecutives de descans setmanal, acumulable cada dues setmanes, i c) la irregularitat de la jornada únicament pot establir-se a través del pacte col.lectiu, mai per acord individual, la més eficient de les garanties que protegeix d'abusos, per la feblesa de l'individu davant de la contractació laboral.
El marc legal europeu actual és similar. ¿Què planteja la reforma? L'aspecte més incisiu és la possibilitat d'irregularitzar la jornada a través del pacte individual empresa-treballador: el límit de 65 hores és el topall en aquest esquema, topall fins ara innecessari, ja que l'acord col.lectiu minimitza la possibilitat d'abús, que esdevindrà fàcil.

Estem davant una proposta esbiaixadament flexibilitzadora, que trenca la força col.lectiva i afebleix la protecció del treballador en la contractació, amb un inevitable efecte precaritzador. S'oblida la conciliació de la vida laboral i familiar, emparant sols la dèria per la competitivitat empresarial, mentre ignora les necessitats conciliadores del treballador. I un efecte encara més nefast: la limitació i la distribució de jornada constitueixen necessàries mesures de seguretat i salut laboral, i això també fa aigües. Jornades tan dilatades i irregulars esdevenen factors de risc per a la salut, i debiliten el nivell de seguretat: tothom coneix l'efecte del cansament a la feina, i les jornades llargues són una aposta per la sinistralitat.

DAVANT DE l'embranzida liberal en el mercat de treball europeu, que avança de manera discreta però amb fermesa, ¿on són els sindicats? Sorprèn la manca de reaccions decidides que indiquin el límit del que és tolerable, o que s'admetin reformes sense negociació. Europa depassa l'acció sindical i la negociació a nivell estatal, però la condiciona. Els sindicats s'hi han de mullar. La passivitat dóna peu perquè els fets consumats marquin la pauta de la creixent precarització, una actitud admissible exclusivament per als que estan disposats a acceptar-ho sense reconèixer-ho.

* Magistrat i membre de Jutges per a la Democràcia.